Potser ha estat la consciència d'haver retingut molt de temps imolt endins tants de silencis, la raó del títol que Josep Vallverdúha escollit per a aquest darrer recull, Atresorat silenci. Aquestaés, a part del títol, una imatge que reapareix en diferents moments alllarg del llibre, a voltes literalment, com en el primer dels poemes, dedicat a anunciar des del principi el catàleg de silencis que mésendavant es despleguen i troben el seu nom específic: silencisexpectants, plàcids, enamorats, apassionats, hermètics, ferits oangoixats... que en conjunt constitueixen el bagatge que resumeixel darrer vers: atresorat silenci del poeta. La mateixa imatge del silenci evoca realitats diverses al llarg delspoemes: en aquest cas, la doble dimensió entre la vida d'enfora, que flueix i ens absorbeix els sentits com un concert, i l'exploracióplenament lliure de les percepcions més callades del món interior.(del pròleg d'Isidor Marí).
