Si en el món que ens envolta la paraula té encara algunamena de poder, el lector de Terra campa es veu exposat, desdels primers versos, a una tensió lírica que li fará recordar elsmots de Gemma Casamajó durant molt de temps, els hi farárecordar i fará que, sense poder-se'n estar, hi retorni sovint, com si un magnetisme extern, amagat entre aquests motseixuts, durs, savis, li mostrés, talment un miratge tan precióscom impossible, la brillantor dels diamants que, mig ocults, es barregen amb el fang i el pedruscall de la mina. Penso enla imatge de la duríssima explotació a cel obert, perqué elspoemes de Gemma Casamajó no fan concessions de capmena i tenen sempre una mena de duresa i tibantor terral, són despullats, amb arestes tallants, i cerquen la felicitat delmoment -o de tota una vida- encastada al fons de la severitataspra del destí.