«Mai no volguérem veure ni creure que encetávem l'exili dels pobres, dels ven Çuts. L'exili havia de durar més d'un quart de segle. No hosospitávem. En la nostra óptica era una pausa, un repós en el camí iaixó ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» Enles acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicansvan haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritatsfranceses, desbordades per l'allau de persones que demanaven ajudahumanitária, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats. A Quan érem refugiats, Teresa Pámies ens explica el viatge cap a laincertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp derefugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda quenosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragédia de l'exili for Çat. Records dolorosos i imprescindibles d'una de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu querepresenta tota una generació que va triar el compromís polític davant de l'adveniment del feixisme. Un obra clássica que recuperem perquéens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fernosaltres quan érem refugiats.