La poesia de José Luis García Herrera té la capacitat de construiratmosferes molt personals i de crear escenes on el vers situa elpersonatge en el centre d'un món íntim, que va engrandint-se capa la universalitat. Com a constant, és una lluita contra l'oblit, contra l'oblit que totho arrasa. La memòria és la gran aliada en el desig de deixar unaempremta perenne del pas de les persones, breu, pel camí de lapoesia i de la vida. Hi ha sempre un sentiment de pèrdua que crema entre els dits. Amb aquesta flama, a Hoste de l'oblit l'autor treu espurnes del seuofici, perquè no pot declinar la vida d'una altra manera, sent hostede l'oblit. Sempre en un primer pla, el poeta no s'amaga, s'enfronta a la cruarealitat de les vides passatgeres i anònimes destinades a creuarl'arc de la intranscendència. I aquesta necessitat de transcendirmés enllà de les històries quotidianes, més enllà de plantejar-secom una obsessió, acaba sent la força que canalitza una poesia quedesitja perpetuar-se, no ja com una pedra en el mur, sinó com elllibre i el polsim de vida que porta, a la motxilla, el caminant.
