Quadern d'Hebron

Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l'hospital de la Vall d'Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de palliatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ellmateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. Enaquestes anotacions descriu les pujades i baixades d'una planta al'altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de lesinfermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en laquietud asèptica de l'hospital, com en un text de García Lorca. Tambéles seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa perl'absurditat de la vida i a un sentit de l'humor d'home culte, agut imalenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho sónmés. «Fulles que cauen d'un arbre», diu Lagarriga. Tenen un tocpoètic, una elegància emocional colpidora i vessen d'ironia jovial, que fan que l'autor vegi els passadissos d'urgències com els carrersdels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre queespanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fed'esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: «Les nostrestorxes s'apaguen, però una gran llum ens espera».