Abraçades

La Victòria Molins ens introdueix en aquest llibre, segona part delpublicat anteriorment [Estava a la presó i em vau visitar, Claret2016], a un conjunt de vivències i testimonis de moltes persones quepateixen la pèrdua de llibertat. Ens fa arribar des d'una perspectivafresca i directa el patiment i les vivències d'interns i internes queestan reclosos en els centres penitenciaris de Catalunya, que des del'any 1983 gestiona la Generalitat. Voldria remarcar la referència atres persones, ja traspassades, però que varen deixar un empremta molt important en l'àmbit de les presons catalanes i en l'espai de lespersones que pateixen al carrer, algunes de les quals acabaveningressant a la presó. M'estic referint al germà de La Salle AdriàTrescents, a sor Genoveva Masip, Filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i al pare Manel Pousa. Crec que la Viqui les ha tingut com areferents, això sí, des de la seva manera de fer i entendre la tascad'acompanyament als reclusos i recluses. Hi ha una altra cosa que m'ha cridat l'atenció. Ella anomena les persones que ha acompanyat oacompanya amics. Això podria semblar una mica fingit. La Viqui s'hocreu i ho viu així. La part final del llibre està dedicada alspolítics que hi ha a la presó, als quals formula dues preguntes: quen'has après i d'on has tret la força. Els testimonis són d'unafermesa, convicció i honestedat molt impactants. Al mateix temps, reconeixen que de totes les situacions que et toca viure a la vidase'n pot aprendre. (Fragments del pròleg d'Ignasi Garcia Clavel).