Un compromis

«Des de ben jove he cregut que un home pertany allloc on és necessari. Cap al final d'aquest llibre emdemano si no vaig equivocar-me de llengua i delloc. Per. no em penedeixo d'haver servit, commillor he pogut i he sabut, la llengua catalana ni, emprant-la, d'haver-me posat al costat dels desafavorits, alçant la meva veu irada contra els desafursdels proterviosos.»En el present llibre trobareu reflexions sobre literaturai sobre art, sobre autors i obres, per. tambésobre justícia (o injustícia) social i hist. rica, sobreel nostre model de convivència i la societat engeneral. Unes reflexions assossegades, per. sobretotprofundament humanes, que cerquen aportar unamica de serenor en aquests temps de dubtes i dedesorientació. Jean Serra Va néixer a El-Biar (Alger), Algèria, el 13 de desembre de 1952, fillde pares eivissencs exiliats. El 1957 la família es traslladà a Eivissa. Ben aviat inicia una incansable activitat cultural a l'illa. El 1978publica l'antologia Poetes d'Eivissa. En aquesta mateixa línia derecuperaciódel passat literari i cultural d'Eivissa i Formentera dins l'àmbitcatalà, elabora amb Isidor Marí el llibre titulat La nostra pr. piaveu. Literatura de les Pitiüses, que apareix el 1984. Com a poeta ha publicat Mem. ria trencada, Illa (1979) i Lleure icrepuscle de noces (1980), Illa i altres poemes (1991), Mesterd'amant(1992), Estroncar el soroll (1996), Àmbit humà (1995), Fi de segle(2000), Entre paraula i silenci (2001) i Oberta riba (2003). Tambéescriu Convocat silenci (2003), Des de la quietud (2003) i Vida guanyada(2006), llibres que conformen una trilogia de cent seixanta poemes enprosa. El 2012 va publicar Marques. A més de poeta, Jean Serra es mostra també com a prosista i conreadorde les arts plàstiques. Pel que fa a narrativa: Hist. ria d'en Jordi (1980) i Blancavila(1980-1982), Poema al pare (1987), Herència clara (1990), Camins(1993), Sense anar més lluny (1999), Quan la vida canta (2003) i Punt decadeneta (2007). També conrea la crítica literària, amb un especial interès per l'obrai la figura de Marià Villangómez Llobet: A la vora de Villangómez(1995, 2007) i Ales que s'obriran a un nou embat: Escrits recentssobre Villangómez (2006). Ucs literaris (1991), Caps de fil (1992), Per arribara ser (1993), Sense anar més lluny (1999) i Fent país o bufar i ferbombolles (2005) o Tal vegada una poètica (2004).