La dimensió impossible , reivindica el paper actiu de lÆarquitectecom un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar lesregles que imposa el context per alterar perceptivament els elementspropis de lÆarquitectura, mirant de jugar amb la realitat delÆusuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tantla forma, el volum o el pes, sinó com sÆentén en la seva relació ambel medi o com és capaç de generar ambients dÆalta intensitat quepossibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte ilÆespai. , La dimensió impossible , també defensa lÆexistènciadÆuna arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectaresdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en unconjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i elssignificats que lÆenvolten. Una arquitectura capaç dÆestablir noveslleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixinaproximar-nos a lÆobjecte i a lÆespai arquitect. nic des de visions que tenen a veure amb lÆelement sensorial, el perceptiu olÆatmosfèric. , És a dir, lÆimpossible , superposat al queés , vi
