Amami, Alfredo, amami

Barcelona, 1950. Una época fosca, trista, de falsa moral, d'hipócritaacceptació de les convencions socials. Una época en qué, malgrat tot, es podia gaudir d'una vida fácil, regalada, si s'escollien bé lesamistats... i els amors. Amami, Alfredo, amami ens remet, óbviament, a La Dame aux Camélias, de Dumas, i a La Traviata, de Verdi. Leshistóries d'amor són universals, eternes. Poden passar a París, podenpassar a casa nostra, al segle xix, al segle xx o en el futur. L'Amor(en majúscula, si us plau) no sap d'époques, ni de condicions socialsni d'orientacions sexuals. L'Amor és cec i, sovint, ens fa ensopegar i prendre mal. Aixó és el que els passa als amants de l'obra, Edgar, un pintor d'éxit, mantingut d'un acabalat home de negocis, i Jacob, unjove que tot just comen Ça a descobrir el món. Quan es té tot encontra, es pot lluitar o rendir-se. Per amor, es pot renunciar al'amor , es pregunten els protagonistes. Que cadascú trobi en simateix la resposta mentre escolta... "Amami, Alfredo, amami quanto iot'amo. Addio!"