Havíem viatjat fins al petit poble de Clayton perqué el pare prenguésles mostres d'ADN i esbrinés si aquella dona, Aurora K. era la «maredel meu pare». La biológica. I remarco aixó de la «mare del meu pare»perqué, per a mi, aquella dona mai no seria la meva ávia. La meva ávia era l'altra, la de tota la vida, la que muntava multitudináriespartides de cartes amb els cosins, la que em feia crestes de pollastre per al meu aniversari, la que ens explicava aquelles históriessorprenents sobre la vida a Turénia abans de la guerra I cap provad'ADN ho canviaria. Tant m'era que la seva sang no corregués per lesmeves venes, ni la de l'avi, ni la dels cosins. Ells eren la mevafamília. Jo era i seria sempre una Pekar. Peró em temo que ja m'esticembolicant El pare no es cansa de repetir-me que les históries calcomen Çar-les per l'inici. I aquesta história és massa extraordinária, així que comen Çaré un altre cop. Des de l'inici
