Canigó

Els dotze cants de Canigó (1886), poema épic de Jacint Verdaguer(1845- 1902), situat en un escenari que va del Tet al Fluviá, a bandai banda del Pirineu catalá, en un espai temporal entorn de l'any 1000- llevat de 1 epíleg, contemporani del poeta-, data del sorgiment del'entitat nacional catalana, esdevé encara avui, per la seva magnífica síntesi histórica, fabulosa, paisatgística i religiosa una veritableepopeia nacional catalana d'arrel romántica: la del foragi- tamentdels llocs sagrats dels nostres ancestres no sols dels guerrerssarraïns, que envaïren heréticament les terres de la Catalunya que nova poder ésser, sinó també dels esperits, goges i fetilleres que ambels encisos del paganisme les volien posseir. En efecte, en aquesta obra de Verdaguer -qualificat, per Menéndez Pelayo com el poeta de más dotes narrativas de cuantos hoy viven entierras de España-, on es barregen personatges histories i personatges fantástics, ens presenta una triple aventura en els orígens de Catalunya: una aventura bél·lica, grácies a la qual, els comtescatalans medievals alliberen viles i pobles del genti- lisme sarraí, una aventura espiritual a favor de la sacralització i permanénciad'una naturalesa capa Ç de véncer la caducitat dels temples i monestirs humans, i, també, contra l'embruix de les seduccions paganesemblematitzat per les fades, finalment, una aventura religiosa atésque el gest de penediment hi esdevé espiritualment victoriós i serveix de conjur per a qualsevol altra mena de parany que pogués soscavarl'indestructible estabilitat d'aquells passats orígens gloriosos.