Sempre és tard

Vivim com si el temps ens fos infinit. I tanmateix, com diu un vers de Maria Josep Escrivà: "no hi ha demà, no hi ha camins de llum: tot ésmentida". Cal reconeixe's a partir de la vivència íntima del dolor ique aquesta vivència progressi cap a la consciència del dolorcol·lectiu. El desig és l'altra cara del dolor. Els dos conviuen i ens justifiquen. Voldríem que un instant de lucidesa ens fes dignes, comels arbres dignifiquen l'instant de llum que els alimenta. Potserl'únic lloc on mai no és tard és el poema.