Perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hemd'acceptar pérdues i dols al llarg de la vida se'ns fa feixuc. Ditaixó, cal reconéixer que les pérdues formen part de la nostraexisténcia i que l'educació de grans i petits té com un dels seusprimers objectius aprendre a transformar les pérdues inevitables enquelcom valuós i en font de guanys étics. Diuen que compartir elssentiments alleuja el dolor. Quan aquests són tristos o dolorosos esfa més difícil fer-ho. I quan les pérdues ens aclaparen, les podemnegar, amagar, ens podem enfadar, rebel. lar... o podem acceptar-les. I procurar que els nostres processos de dol siguin saludables. L'abséncia d'una persona estimada és la pérdua més difícil d'acceptar. Peró també n'hi ha d'altres que ens «esperen» a l'horitzó de lanostra existéncia. L'autora es planteja algunes preguntes clau entornde la varietat de pérdues i dols que ens envolten i ens toca viure. Les respostes no seran mai unívoques. L'experiéncia humana de perdre(i de guanyar) és personal, única i irrepetible.