Tríptics dels déus absents ret homenatge als llibres i, sobretot, a l'escriptura. Des de fa 5.500 anys l'ésser humá ha aconseguit codificar el pensament per fer-lo perdurable: «Oh llibres primers de la vida quotidiana, / oh sequa Ços del temps que tot ho conserva». Al poemari es glosen textos que pertanyen a la história de l'home en les diferents civilitzacions: Mesopotámia, Egipte, l'India, la Xina. Amb un estil entre simbólic i messiánic, la simbologia flueix i la solitud de l'Homo poeticus cada cop és més patent a mesura que el seu caminar s'allunya de la relació amb els déus, en benefici del llenguatge i el poema: «mentre els déus callaven la seva abséncia / darrere el llenguatge va viure el poema». El símbol del poeta com a pastor nómada de la paraula es desprén un cop s'ha culminat una lectura que condueix a la destrucció, fins i tot, de la mitologia que configura la unió dels homes i els déus. I és així, com en aquests versos, en silenci, amb ulls clucs i a les palpentes, els amants s'ajacen sobre un llit de códols i accepten el futur amb una mirada més ferma i més cálida.
